Importància del moviment en bebès de 0-3 anys

Actualment els nostres infants de manera generalitzada, se’ls està privant de la possibilitat d’aprendre i de conèixer l’entorn, d’assumir riscos, això és degut a una exessiva “sobreprotecció” perpart dels pares i l’angoixa que aquests pateixen davant desituacions de “risc i perill”cap als seus fills.

Hem de diferenciar entre situació “perillosa” que vol dir la que l’adult ha d ‘evitar necessàriament als infants: una finestra oberta, un producte tòxic, una paella amb oli calent… i de situacions “de risc”, les que els infants decideixen assumir per veure fins on poder arribar: quina distància poden saltar, fins quan amunt poden pujar, com poden mantenir l’equilibri o si poden superar el salt que van fer en una altra ocasió.

El moviment i tot el que ell comporta és essencial en la nostra vida, per tal d’ anar agafant confiança en les pròpies possibilitats, per saber què podem fer mal i que no i per agafar habilitat i seguretat en nosaltres mateixos.

L’ habilitat, la seguretat i l ‘autoconfiança que els infants van adquirint quan se ‘ls permet que vagin superant reptes motrius la podran extrapolar a altres àmbits de la seva vida.

Si realment volem infants autònoms, hem d’ entendre que l’ adquisició d’ aquesta autonomia ha de passar per tenir el desitg i la possibilitat d’actuar, amb el moviment ho podràn adquirir si volen enfilar-se a un tronc o a un petit mur.

La recepta és potser fàcil de dir i potser més difícil a la pràctica: dotar als infants de llibertat en els seus moviments i estar disposats a assumir que  han de poder fer front als petits reptes que ells mateixos es plantegen i així poder créixer i desenvolupar una autonomia responsable.

Cada cop que estiguem temptats a demanar a un infant que no s’enfili a un desnivell o que no mantingui l ‘equilibri sobre un tauló, el privem de d’una experiència molt valuosa. Potser valdria la pena aturar-nos a pensar si la nostra actuació és realment educativa.

Us convido a que doneu llibertat en el moviment als vostres fills i si fos possible compartir aquest repte amb ells, segur que farem nens més “FORTS I SEGURS”.

Elena Zamorano. Mestra de l’Escola infantil Il·lusions-Castelldefels

El paper dels avis a l’educació

El naixement d’un nadó, transforma completament el dia d’una llar. Als compromisos i responsabilitats ja existents, se sumen altres molt diferents: la d’educar el petit de la casa, i acompanyar el seu desenvolupament i creixement. Els plaers de tenir un nadó són molts, però no es pot ignorar que el treball augmenta.

En moltes famílies, conciliar treball, casa, i fills és una tasca que requereix molta habilitat i, en molts casos, alguns sacrificis.

La arribada d’un nadó no només altera la vida els pares, sinó també la de molts avis. Poder comptar amb ells és un recurs molt valuós. La presència dels avis és un consol i un alleujament per a moltes famílies. Els canvis que provoquen el naixement del nadó els afecten menys que als pares, i les seves obligacions estan en un pla secundari, dependents del “comandament” dels pares del nadó, i de la disponibilitat que tinguin per compartir les cures, l’afecte, i el temps del nadó amb els altres avis.

Els avis poden proporcionar una assistència pràctica, suport, i una cadena de consells útils per tenir cura del nadó. La trobada dels avis amb els seus néts és sempre molt enriquidor per a tots dos costats. A molts nens els encanten estar amb els seus avis per diferents i variades raons. Alguns perquè al costat dels avis no hi ha tantes ordres ni obligacions. D’altres perquè poden fer coses diferents amb ells, menjar dolços, fer passejades, anar al parc, i realitzar una infinitat d’activitats que fan amb que ells se sentin més lliures.

També proporcionen sentiments apropiats, bons consells i coneixements que van adquirir en el transcurs de les seves vides. És de vital importància que els pares des que els nens estan molt petits inculquin l’amor i el respecte cap als seus avis, com a persones que compten amb saviesa i els poden ajudar en els moments difícils amb la millor dedicació. Els avis transmeten tradicions, història familiar i altres elements culturals i moltíssims valors.

La cura dels nets es converteix en un problema quan dóna lloc a ser una obligació a temps complet, sense que puguin realitzar les seves activitats diàries, o la seva vida personal en moltes ocasions. Ja que la majoria d’avis que s´encarreguen dels seus nets són jubilats amb plans per tenir més temps lliure per a ells mateixos i fer les coses que anteriorment no han pogut fer.

Aquest fet, fa que les persones grans, que ja no tenen la mateixa energia que abans, li resti salut i qualitat de vida en diferents sentits, com per exemple el cansansi físic o l`estrès psicològic que comporta, el tornar a ser “pares” dels teus nets.

En tot cas tenir algun avi a prop del seu nét és encoratjador en tots els sentits.

Els avis poden representar molts papers:

– Contribuir amb la seva experiència en moments de crisi familiar

– Tenir cura dels nens quan els pares no poden fer-ho

– Transmetre valors familiars i mantenir el vincle entre generacions

– Ajudar en l’educació

– Donar suport al pare o la mare divorciada

– Aprendre amb els seus néts

Per a tot això, cal que entre els pares i els avis hi hagi una relació tranquil·la, específica i veritable, en la qual regni el respecte a les exigències i als hàbits de l’altre.

M’agradaria deixar com a final unes paraules clau:

Avi, afecte, afecció, límits, estima, cultura, democràtics, família, germ

ans, interacció, mare, pare, permissius, socialització, amor, molt d’amor.

És meravellós ser avi !!!

Glòria Sandoval – Sotsdirectora I.lusions Gavà

Petits escolars

Els primers anys de la vida d’un nen o d’una nena són importantíssims pel seu desenvolupament integral com a persona.

De 0 a 6 anys estan oberts a tots els estímuls que els seu entorn els pot proporcionar. Està comprovat que en aquestes edats l’ésser humà aprèn a estructurar i enmagatzemar informació que és molt important per un futur compartit en societat.

De la família rep la seguretat que dóna un entorn petit, amorós, segur i controlat. De la llar d’infants, rep un entorn socialitzador on ha d’ aprendre a compartir i a gestionar emocions desconegudes.

El nen/a pot establir vincles afectius amb altres adults i altres nens diferents dels pares i els germans; aquests vincles afectius no substitueixen els uns als altres, sinó que van formant una estructura que amplia progressivament el món del nen de l’espai familiar a l’entorn social.

La professionalitat és el resultat d’una formació acurada i amplia sobre les edats que tractem i no tan sols en aprenentatges cognitius també en aprenentatges emocionals, els més importats en aquestes edats. Si confiem en les capacitats del nostre nen o nena, l’ajudem a créixer.

Acompanyar a les famílies en l’evolució dels seus fills/es respectant les seves opinions, vetllar pel benestar del nen/a i facilitar el desenvolupament harmònic de les seves capacitats físiques, afectives, cognitives i socials, és també part important de la nostra tasca.

Cada llar d’infants ofereix la línia de treball que marca el seu ideari. Unes treballen molt el desenvolupament cognitiu de base acadèmica, altres pensen que els nens han de madurar “per se” i donar estímuls i motivacions és forçar el desenvolupament natural. Sou els pares qui heu d’escollir pensant que l’escolarització de 0-3 és la base d’un futur estudiant.

Per què? Doncs perquè les rutines, els hàbits, les normes se les trobaran en qualsevol escola que vagin i són aprenentatges importants que requereixen constància, coherència, paciència i un entorn emocionalment estable i, d’això, en sabem molt l’equip de persones que treballem amb petits.

Quan s’han d’integrar en una escola a partir dels tres anys, els nens i nenes que no han anat a un lloc amb rutines, que no han après hàbits com recollir les joguines, penjar la motxilla, ordenar i tenir cura del material, saludar, menjar amb els estris adequats…..els costa molt més que un nen que ho fa perquè ho ha après.

Aristòtil deia: “El que hem d’aprendre ho aprenem fent” i perquè això passi, ha d’haver–hi algú que ensenyi.

Verónica Godoy, Especialista Educació infantil a Il·lusions Castelldefels.