Que s’embrutin!

Quan ens convertim en pares i mares l’instint de protecció s’activa:  que no li passi res dolent al nostre bebè, que no passi fred, que no caigui, que no ensopegui quan comenci a caminar…

Els nostres fills necessiten protecció i cura, però també independència i autonomia i nosaltres hem d’aprendre a donar-los-hi.

El nostre ritme de vida és ràpid: treball, família, compromisos… molt sovint ens sentim culpables per no passar més temps amb els nostres fills i per tapar aquestes carències tendim a sobre protegir-los.

A molts pares i mares el hi fa por dir “NO!” al seu fill per evitar que s’enfadi senti força frustració. La veritat és que els nostres fills necessiten i agraeixen els límits: Els necessiten pel futur. Segons vagin creixent es trobaran en situacions que ells mateixos hauran de superar i, en la mida que els ensenyeu a gestionar la frustració en edats primerenques, es sentiran autosuficients per solucionar els problemes als que s’hauran d’enfrontar.

La majoria de pares i mares no volem que els nostres fills pateixen, es desmotivin o ho passin malament i, per això, cedim i satisfem directament les seves necessitats. El major risc és que no aprendran a lluitar i a esforçar-se.

Entrenar l’esforç i altres valors com la constància, permetrà que adquireixin hàbits de vida saludable.

En l’etapa infantil, els nens pensen que el món gira al seu voltant, que mereixen tot i que ho han d’aconseguir en el moment que ho demanen. No saben esperar perquè no tenen desenvolupat el concepte temps, ni la capacitat de pensar en les necessitats dels altres. És, llavors, quan cal començar a ensenyar als nostres fills a tolerar la frustració marcant unes pautes.

Els pares heu d’evitar la sobreprotecció i no abusar de la permissivitat.

Com educadora és molt freqüent trobar aquest casos:

  • Nens insegurs i exigents.
  • Nens que no accepten la frustració.
  • Nens que no saben resoldre conflictes quotidians.
  • Nens que necessiten de l’adult constantment.

Hem de recordar que la qualitat del temps que dediquem als nostres fills és molt més important que la quantitat.

Heu de deixar que caigui, que s’aixequi, que s’embruti, que plori, que rigui, que decideixi a què vol jugar, que s’equivoqui …Recordeu que és ara quan heu de proporcionar-los-hi les eines per confrontar les diferents situacions que la vida els prepari. Vosaltres sempre estareu al seu costat però seran ells qui decidiran en tots els  moments (els bons i els dolents) i dependran de la seva fortalesa com a persones perquè la seva vida sigui estable i serena.

MªRosa Sanmillán. Tècnica especialista. Il·lusions – Castelldefels.

Els límits. Una eina que educa el caràcter.

Il·lusions va oferir en la seva escola de pares, una conferencia molt interessant sobre com posar límits als nens. Com vem tenir, vem preguntar a l’ Ana si podia escriure en el blog un resum de la seva xerrada, Gràcies Ana per venir!

Per saber – ne més, afegim l’enllaç que creiem interessant: http://www.lavanguardia.com/estilos-de-vida/20141024/54417325097/padres-hiperprotectores-hijos-sin-autonomia.html

Des de fa uns quants anys em dedico a la meravellosa tasca educativa, la meva experiència professional i personal m’ha demostrat que la societat ens va proposant diferents reptes als que hem de saber donar-los resposta. Socialitzar les futures generacions és l’assignatura pendent dels educadors, oferint-los eines que els ajuden a tolerar la frustració i enfortir el caràcter evitant la immaduresa i la debilitat mental.
Una de les principals preocupacions que tenim els educadors és com transmetre la importància que tenen els límits en la formació del caràcter dels nens. En la nostra societat, aquesta paraula, no té gaire atractiu doncs ens recorda a norma, obligació, fins i tot limitació.
Els fills no neixen i es desenvolupen per generació espontània, es formen i es conformen segons el model educatiu que els pares decidim. La societat necessita pares valents capaços de motivar a altres famílies en la seva tasca educativa. Educar en els límits suposa prendre decisions afectives difícils pel be dels fills, significa tenir valentia de ser un mateix. Per tant, cal que tinguem un sentit madur de l’afectivitat per poder fer una correcta interpretació del seu significat, estimar no vol dir ser permissiu de manera generalitzada. Estimar suposa ajudar al nen a treure el millor de si mateix encara que no sigui còmode. Actualment tendim a no posar límits perquè fugim de situacions que ens puguin crear conflictes.
Els pares mai no hauríen de justificar aquells actes incorrectes, doncs hem d’educar des de la responsabilitat personal amb una cultura d’esforç per fer les coses que s’han de fer, sense estar condicionats a l’estat d’ànim.
Quan establim uns límits hem de tenir en compte el benestar, la seguretat i el desenvolupament del nen explicant-li les conseqüències dels seus actes de manera clara, comprensible i justa. Encara que no ens ho pensem, l’absència de càstig davant d’una conducta desordenada pot ser interpretada per part del nen com una falta d’interès cap a ell. Res desconcerta més a un nen que l’absència de límits provocant-li buit i confusió. Els nens que fan tot el que volen, creuen que són importants per als seus pares. Us animo a aplicar la teoria de les tres C: Coherència, Consistènsia i Continuïtat. Coherència en saber dir sempre si quan és si i no quan és no. Consistència per aconseguir que les nostres decisions no depenguin de l’estat d’ànim que tinguem aquell moment i continuïtat per poder ser capaços d’educar de manera coherent i consistent sense defallir en el temps. Ja veureu com funciona!

Quins beneficis produeixen els límits en els nens que tant es parla d’ells?
En primer lloc cal recordar la importància que te el principi d’autoritat a l’educació, autoritat que cal guanyar-se per poder ajudar a créixer, a ser més i millor. Us animo a creure que aquesta autoritat es converteix en seguretat per als fills. Els límits ajuden a créixer en autoestima i a aprendre a valorar tot allò que suposa esforç. Faciliten a comprendre que l’exigència és conseqüència de l’amor i tenir la certesa de comptar amb algú que ens dóna seguretat i fermesa. En la mesura en que acceptem obeir l’autoritat acreditada, menys acceptaran ordres de persones que no la tenen.

Ana Zamorano. Mestra d’ Educació infantil. Coordinadora académica d’ Avantis.