Que s’embrutin!

Quan ens convertim en pares i mares l’instint de protecció s’activa:  que no li passi res dolent al nostre bebè, que no passi fred, que no caigui, que no ensopegui quan comenci a caminar…

Els nostres fills necessiten protecció i cura, però també independència i autonomia i nosaltres hem d’aprendre a donar-los-hi.

El nostre ritme de vida és ràpid: treball, família, compromisos… molt sovint ens sentim culpables per no passar més temps amb els nostres fills i per tapar aquestes carències tendim a sobre protegir-los.

A molts pares i mares el hi fa por dir “NO!” al seu fill per evitar que s’enfadi senti força frustració. La veritat és que els nostres fills necessiten i agraeixen els límits: Els necessiten pel futur. Segons vagin creixent es trobaran en situacions que ells mateixos hauran de superar i, en la mida que els ensenyeu a gestionar la frustració en edats primerenques, es sentiran autosuficients per solucionar els problemes als que s’hauran d’enfrontar.

La majoria de pares i mares no volem que els nostres fills pateixen, es desmotivin o ho passin malament i, per això, cedim i satisfem directament les seves necessitats. El major risc és que no aprendran a lluitar i a esforçar-se.

Entrenar l’esforç i altres valors com la constància, permetrà que adquireixin hàbits de vida saludable.

En l’etapa infantil, els nens pensen que el món gira al seu voltant, que mereixen tot i que ho han d’aconseguir en el moment que ho demanen. No saben esperar perquè no tenen desenvolupat el concepte temps, ni la capacitat de pensar en les necessitats dels altres. És, llavors, quan cal començar a ensenyar als nostres fills a tolerar la frustració marcant unes pautes.

Els pares heu d’evitar la sobreprotecció i no abusar de la permissivitat.

Com educadora és molt freqüent trobar aquest casos:

  • Nens insegurs i exigents.
  • Nens que no accepten la frustració.
  • Nens que no saben resoldre conflictes quotidians.
  • Nens que necessiten de l’adult constantment.

Hem de recordar que la qualitat del temps que dediquem als nostres fills és molt més important que la quantitat.

Heu de deixar que caigui, que s’aixequi, que s’embruti, que plori, que rigui, que decideixi a què vol jugar, que s’equivoqui …Recordeu que és ara quan heu de proporcionar-los-hi les eines per confrontar les diferents situacions que la vida els prepari. Vosaltres sempre estareu al seu costat però seran ells qui decidiran en tots els  moments (els bons i els dolents) i dependran de la seva fortalesa com a persones perquè la seva vida sigui estable i serena.

MªRosa Sanmillán. Tècnica especialista. Il·lusions – Castelldefels.

Feliç any nou!

FELIÇ ANY NOU A TOHTOM!!

Aquest any farà 35 que Il·lusions va obrir les seves portes a Gavà. Eren temps difícils però jo creia en un projecte nou: una escola que no fos una guarderia, una escola on els nens i nenes petits fossin protagonistes del seu propi aprenentatge. Tots els gran pedagogs  han considerat els primers anys dels infants com els més importants en el desenvolupament com a persona on la motivació, l’acompanyament en els petits descobriments i, sobretot, l’amor, són fonamentals.

Ha plogut molt des d’ aleshores però el respecte pels més petits continua sent un dels eixos principals d’Il·lusions i és, per això, que la innovació i la nostra formació com a professionals de l’educació és importantíssima. Tenim vocació de servei.

L’escola és un mirall de la societat a la que serveix i si be és veritat que ha de caminar al seu costat, no és menys cert que ha de lluitar contra aquells canvis de valors  que no són beneficiosos pel desenvolupament de les noves generacions.

Pares, mares, famílies, professionals de l’educació ens hem de posar les piles perquè tots i cadascú de nosaltres siguem responsables de formar a les persones del futur. No eduquem pels moments presents, eduquem pels moments que vindran.

És Cert que no coneixem la societat del futur, però podem esbrinar com serà si no posem una mica de la nostra part per que l’individualisme, l’egoísme, el narcisisme i la dependència facin que els nostres nens i nenes perdin valors com l’empatía, la solidaritat, l’amistat, la honestitat i la fortalesa.

Com a mestres, ens preocupa enormement la sobreprotecció que veiem envers els més petits i ens trobem amb la necessitat de reflexionar si és bo, per a ells, que els adults resolguin els seus problemes enlloc de fer la nostra feina, que és guiar i recolzar els nostres fills.

Hem de deixar que  s’enfrontin als conflictes i ensenyar  a superar-los, han d’ esforçar-se en trobar solucions per ells mateixos.  A vegades és necessari dir “no” malgrat això provoqui la frustració del nen/nena. Quasi sempre és difícil gestionar la frustració  i ensenyar-la a gestionar encara més, però si en aquesta situació tenen al costat una persona que els estima i els fa entendre el motiu del “no”, afavorirà el desenvolupament d’una part de la seva intel·ligència emocional.

Estem a l’era de la informació, a internet trobem totes les respostes del què volem saber, estem sobreinformats. No obstant, no tot el què llegim és cert malgrat calmi el nostre malestar o la nostra consciència. Hem d’estar sempre alertes quan eduquem, hem de ser conscients què som els miralls on els petits es relecteixen. I en aquest punt, internet no pot ajudar.

Hem de tornar a valorar el plor del nostre fill i decidir quin tipus de demanda fa: pateix? Vol manipular? Està frustrat perquè no sap resoldre un conflicte? I segons el què decidim, hem de respondre. Ens podem equivocar? Naturalment! Però com adults que som, sabem que la perfecció no existeix, que equivocar-se és d’humans i què podem rectificar perquè com a pares i persones properes a l’infant, l’estimem per sobre de tot i la nostra equivocació  és fruit de la inexperiència i no del desamor. El que seria imperdonable és, però, que la nostra equivocació fos fruit de no voler responsabilitzar-nos de la tasca que lliurament ens hem otorgat: ser pares o ser professionals de l’educació.

Molts infants aquest any marxaran per anar a “l’escola dels grans”,  i a diferència d’altres escoles bressol, en el nostre projecte és important acompanyar al nen en la seva maduració, mica en mica, segons ens marqui ell mateix i molt pendents del marge maduratiu que marca la psicologia evolutiva. `

Fer que un nen maduri de cop quan l’escolaritzen als tres anys quan no té hàbits de seguir normes, hàbits de socialització ni hàbits que afavoreixen l’autonomia és un pas dur per ells, contradictori i del tot contraproduent.

MªCinta Marin, mestra i psicopedagoga de l’escola infantil Il•lusions.