Xuclar el xumet o polze?

A molts nens els agraden xuclar el dit o utilitzar xumet durant el dia o la nit. Xuclar el dit o portar xumet és normal en nadons i nens petits. En aquesta època de la seva vida necessitarà succionar molt. Amb dos anys els nens ho necessitaran menys i passada aquesta edat, en alguns nens aquest hàbit es pot convertir en nociu i una conducta difícil de fer desaparèixer.

Xuclar el dit o el xumet li tranquil·litza i li dóna seguretat i familiaritat. Per als pares de vegades també és molt fàcil i una bona solució fer un xumet si els nens estan plorant o cansats.

No obstant això, és important que els nens hagin superat la dependència que crea el xumet abans del tres anys, per evitar conseqüències negatives.

Possibles conseqüències de xuclar un dit o el xumet:

– Posició anormal de mandíbula o dents.

– Risc de respiració per la boca, refredats i problemes de l’oïda.

– Risc de mala pronunciació dels sons.

– Possibilitat d’empassar i mastegar anormalment.

Com podries ajudar al teu nen, a superar aquest hàbit de xuclar el dit o el xumet?

És molt important començar abans dels tres anys.

– Observa quan el teu fill / a xucla el dit o demana el xumet.

– Explica per què és important deixar el xumet.

– Tria amb ell o ella situacions on no podrà xuclar el dit o el xumet. Per exemple mentre veu la televisió o llegeix un conte. Intenta estendre aquests moments lentament.

– Recompensa al teu fill / a cada vegada que no estigui xuclant el dit o el xumet.

– Per favor, no castiguis el teu fill / a, si no tingués èxit.

– Quan els nens estan cansats, tenen més necessitat d’un xumet o dit, intenta distreure’l amb un joc.

– La motivació és important per anar a dormir sense xumet. Dóna-li un peluix.

Important per tenir èxit:

Triar un període tranquil. El teu fill / a i el teu heu d’estar motivats.

Si tens algun dubte, sempre em podeu demanar-me informació.

Bona Sort !!

Roelien de Boer – Logopeda i mestra d’Anglès de l’Escola Infantil Il·lusions

Son i descans en la infància  

interior-cast

Dormir,igual que menjar,és una necessitat que va més enllà de la pura biologia. El moment d’anar a dormir és complex,per això,és important aconseguir que aquest procés es produeixi de la manera més natural possible.

En la infància,el son i el descans són necessitats de primer ordre,ja que,a més de contribuir a la recuperació d’energies,participen en el procés de maduració i desenvolupament dels seus sistemes funcionals. És el sistema per excel·lència per recuperar energies. Suposa una modificació de l’activitat, de les estructures cerebrals encarregades de la regulació i organització de totes les funcions vitals,que els permet recarregar i desintoxicar. El son també es veu influït per les vivències de l’estat de vigília,especialment en aquells aspectes relacionats amb l’autoestima. Si no tenen una vida satisfactòria que els permeti desenvolupar activitats autònomes i participatives o si el seu benestar amb sí mateixos i amb els altres no és l’adequat,poden presentar dificultats relacionades amb el son.

Durant els primers sis mesos de vida les alteracions del son són molt freqüents, bàsicament perquè el ritme biològic dels nens és diferent al dels adults. A mesura que vagin creixent, els seus ritmes ajusten progressivament i els seus períodes de son diürn disminueix per allargar el son nocturn. Aquest procés d’adaptació, influeix en que la quantitat i la qualitat del son i en aquest sentit, es poden considerar les alteracions més freqüents malsons, despertar-se cada dos per tres, etc.

Anar-se’n a dormir és una experiència diària perquè els nens i nenes estiguin sols. Per superar-la, es realitzen rituals que proporcionen una estructura tranquil·litzadora i previsible, mediatitzada per activitats plaents, com explicar un conte, cantar una cançó, mantenir un ritme pausat de respiració, etc. També s’utilitzen objectes de transició com ossets de peluix, mantes o ninots tous. El son ha de ser plaent i agradable a més de saludable, per això les activitats prèvies al moment d’anar a dormir han de ser relaxades i així, ajudar al trànsit de vigília al somni.

De la mateixa manera que és important que els rituals que s’utilitzin per anar a dormir sempre siguin els mateixos (l’espai, l’horari i la manera en que es porta a terme) és imprescindible aconseguir que el nen/a dormi sol al seu llitet. Els hem d’acostumar des del principi i evitar mals hàbits com adormir-lo en braços o cotxets per tal de que l’infant es senti tranquil i pugui agafar el son de la millor manera possible.

Les estratègies que s’utilitzen en cada cas han d’estar en consonància amb el nivell de desenvolupament evolutiu i afectiu- emocional.

Nadó: Passen pràcticament tot el dia dormint, unes 16-17h al dia. Es poden establir cicles de quatre hores regulats pels períodes d’alimentació i higiene. Així, al llarg del dia es realitzen molts cicles de son vs vigília, que poc a poc s’aniran reduint, adaptant-se al ritme del seu entorn.

A partir dels tres mesos: Es produeix un canvi en el ritme biològic, abandonant progressivament els cicles de tres o quatre hores per adaptar-se al ritme biològic de 24 hores. El 70% dels infants en aquesta etapa ja poden aguantar vuit hores seguides per la nit, fet important, donat que el patró del son s’adapta al dels adults.

A partir dels dotze mesos: Fins els dotze mesos dormen entre tres i quatre vegades al dia normalment i només un 10% dels nens/es no dormen tota la nit seguida. A partir dels divuit mesos dormen en dos períodes al dia; els de vigília es van ampliant progressivament i el número total d’hores que han de dormir al dia disminueixen.

A partir del tres- quatre anys: Fins els quatre o cinc anys es pot mantenir la migdiada, dividint els períodes d’activitat en dos. Les hores de son nocturn han se ser unes deu o onze. En molts casos, als tres anys, coincidint amb l’entrada al parvulari, s’elimina la migdiada de l’horari infantil.

Per tant, un bon son i un bon descans des de la infància serà molt important per a que el nen/a es desenvolupi, creixi positivament i de manera enriquidora, per a que evolucioni en tots els aspectes de la seva vida, ja que un bon descans proporcionarà un bon estat de vigília i l’infant podrà desenvolupar les habilitats diàries feliçment construint la seva pròpia identitat.

Alba López Gallego. Mestra. Il·lusions-Gavà

Que s’embrutin!

Quan ens convertim en pares i mares l’instint de protecció s’activa:  que no li passi res dolent al nostre bebè, que no passi fred, que no caigui, que no ensopegui quan comenci a caminar…

Els nostres fills necessiten protecció i cura, però també independència i autonomia i nosaltres hem d’aprendre a donar-los-hi.

El nostre ritme de vida és ràpid: treball, família, compromisos… molt sovint ens sentim culpables per no passar més temps amb els nostres fills i per tapar aquestes carències tendim a sobre protegir-los.

A molts pares i mares el hi fa por dir “NO!” al seu fill per evitar que s’enfadi senti força frustració. La veritat és que els nostres fills necessiten i agraeixen els límits: Els necessiten pel futur. Segons vagin creixent es trobaran en situacions que ells mateixos hauran de superar i, en la mida que els ensenyeu a gestionar la frustració en edats primerenques, es sentiran autosuficients per solucionar els problemes als que s’hauran d’enfrontar.

La majoria de pares i mares no volem que els nostres fills pateixen, es desmotivin o ho passin malament i, per això, cedim i satisfem directament les seves necessitats. El major risc és que no aprendran a lluitar i a esforçar-se.

Entrenar l’esforç i altres valors com la constància, permetrà que adquireixin hàbits de vida saludable.

En l’etapa infantil, els nens pensen que el món gira al seu voltant, que mereixen tot i que ho han d’aconseguir en el moment que ho demanen. No saben esperar perquè no tenen desenvolupat el concepte temps, ni la capacitat de pensar en les necessitats dels altres. És, llavors, quan cal començar a ensenyar als nostres fills a tolerar la frustració marcant unes pautes.

Els pares heu d’evitar la sobreprotecció i no abusar de la permissivitat.

Com educadora és molt freqüent trobar aquest casos:

  • Nens insegurs i exigents.
  • Nens que no accepten la frustració.
  • Nens que no saben resoldre conflictes quotidians.
  • Nens que necessiten de l’adult constantment.

Hem de recordar que la qualitat del temps que dediquem als nostres fills és molt més important que la quantitat.

Heu de deixar que caigui, que s’aixequi, que s’embruti, que plori, que rigui, que decideixi a què vol jugar, que s’equivoqui …Recordeu que és ara quan heu de proporcionar-los-hi les eines per confrontar les diferents situacions que la vida els prepari. Vosaltres sempre estareu al seu costat però seran ells qui decidiran en tots els  moments (els bons i els dolents) i dependran de la seva fortalesa com a persones perquè la seva vida sigui estable i serena.

MªRosa Sanmillán. Tècnica especialista. Il·lusions – Castelldefels.