Què entenem per pedagogia sistèmica?

Davant d’una situació concreta, no tots veiem el mateix, no sentim l’altra persona de la mateixa manera.

Tot el que percebem, ho fem vers els nostres propis filtres, com a resultat de les nostres experiències, les nostres prioritats, les nostres emocions.

En altres paraules, construïm la nostra realitat a partir del que té sentit per a nosaltres.

“L’arbre que cau al bosc només fa soroll per al que ho sent.” Existeix la realitat objectiva?

La intervenció sistèmica és un altre tipus d’intervenció, ofereix alternatives, altres punts de vista.

La resposta sistèmica està destinada principalment per que la informació circuli dins del sistema, per afavorir la comunicació entre els implicats, per comprovar que el “no dit” s’explicita.

És absolutament essencial que el/la professional en sistèmica sigui conscient dels seus propis prejudicis, sobre els quals construirà les seves hipòtesis. Qualsevol hipòtesi ha de ser estrictament controlada.

La intervenció sistèmica es centra en el sistema en què es produeix el comportament. El/la professional, tractarà de comprendre el context en què aquest comportament és apropiat i té sentit.

Un context es determina per les seves fronteres:

• familiar / no familiar
• Pares / Nens
• Homes / Dones
• …

Dins d’aquest sistema, hi ha interaccions. L’acció sistèmica considera que el tot és més que la suma de les parts. El conjunt correspon a cadascuna de les porcions a les que s’afegeix les interaccions entre les parts. 1 + 1 = 3

Qualsevol sistema ha d’evolucionar i canviar per ser viable.
Qualsevol sistema busca un equilibri entre el que era favorable per a ell i l’evolució.
Qualsevol sistema busca un equilibri entre les forces que el mantenen i les forces del canvi.

Mantenir l’equilibri ho permeten les regles, explícites i implícites, del sistema.

Metafòricament, es podria comparar a un joc: per jugar, tots els jugadors han de respectar les mateixes normes. Aquestes regles han de ser explicitades i acceptades. Si volem canviar una regla, cal discutir i arribar a un consens.

Un sistema funciona de la mateixa manera. Si les regles de joc no s’expliquen, el nou jugador no pot integrar-se en el joc. Aquí podem fer un paral·lelisme amb els fills de la migració, integrats en el sistema educatiu dels països d’acollida. Si les regles del sistema educatiu de la recepció no s’expliquen al nen i a la seva família, no jugaran al mateix joc.

Quan un sistema està en crisi, ens indica que cal aportar canvis, és a dir, quan els participants del sistema no poden adherir-se plenament a les normes. Però de vegades els canvis fan por perquè generalment, «més val boig conegut, que savi per conèixer». El sistema no se sent capaç d’endinsar-se en lo desconegut. Llavors apareix un obstacle per al canvi: el símptoma.

Els membres del sistema no veuen el símptoma com un acte voluntari. En la seva hipòtesi, el/la professional sistèmic/a defineix el símptoma amb una fórmula que comença amb “és com”. Aquest procediment fa visible el símptoma sense estigmatitzar. Aquest és un nou enfocament.

El nou enfocament permet donar una connotació positiva al símptoma. Donant sentit a la funció del símptoma, el símptoma perd el seu atractiu. En la intervenció sistèmica és vital connectar positivament amb la situació, el que, de vegades, és difícil.
“És com si la teva ansietat permetés evitar el divorci dels teus pares.”

COM APLICAR LA INTERVENCIÓ SISTÈMICA AMB FINS EDUCATIUS?

Quan ens trobem amb els pares d’un nen, sempre paga la pena preguntar primer als pares que descriguin els seus fills en contextos que nosaltres, els professionals en educació, no tenim accés:

• en el marc restringit familiar o a la família més àmplia,
• en el joc,
• en un equip esportiu,
• …

Aquesta descripció dels pares ens permetrà conèixer la relació entre pares i fills. També ajuda, si tots dos pares són presents a l’entrevista, observar la relació de la parella parental (qui parla, en què es contradiuen, si un repeteix el que va dir l’altre …).

Sempre és interessant parlar amb els pares, en la mesura que sigui possible, si estan oberts ha parlar-nos de la seva pròpia infància, sobre la manera en què van ser educats i també la seva relació amb els seus propis pares.

És important en la intervenció sistèmica conèixer la dinàmica trans-generacional, ens dóna molta informació sobre el funcionament familiar. Les vivències del pare i la mare influeixen en la seva relació amb els fills i entre tots dos. No importa tant un pare o una mare com a persona d’interès, sinó la dinàmica familiar que s’està produint.
El naixement d’un nen implica un canvi en la relació: la parella es converteix en pares. El seu model d’identitat es basa en els seus propis pares. Per tant, el funcionament intrafamiliar es basa en tres generacions.

Tots els pares tenen de referent als seus propis pares (per reproduir el que els ha donat, o, per contra, rebutjar-lo). Però cada pare / mare crea un nou model amb la seva parella i el seu fill. Per tant, aquest nou model, aquest nou joc, ha d’incloure regles explícites perquè el joc funcioni sense problemes.

En una reunió amb els pares que permeti indagar en la relació intra i transgeneracional només pot ser productiva. Saber de l’experiència d’un dels pares, que sovint viuen en un estat implícit en la relació, proporciona informació i aclariments de l’altre pare i, de vegades el nen.

La reformulació per part del pedagog del que s’explica en els intercanvis permet alhora comprovar si el professional ha entès bé com, si no és així, demanar aclariments, sinó també als pares per expressar-se i especificar aquelles informacions que voluntària o involuntàriament va ometre en la seva presentació.

En resum, la intervenció sistèmica del o la professional, en qualsevol context, pretén fer circular la informació dins del sistema. La informació no serà transmesa per diverses raons, però sovint simplement perquè està implícita en un dels membres, i no és conscient que ha de transmetre per poder solucionar el conflicte. La informació potser hauria de ser discutida de nou, amb tots els implicats. La transmissió d’aquesta informació proporciona aclariment de les normes, de manera que un “camp” estable i ben delimitat, sobre la qual construir noves relacions.

Dominique Marin
Màster en enseignement Specialise
DAS en Intervention systémique dans l’action sociale et psychosociale. Suissa.

Els bolquers

La majoria dels nens solen estar preparats per controlar els esfínters entre els dos i tres anys, tot i que és una edat orientativa, ja que cada infant té el seu propi procés maduratiu. Aquest control mai pot forçar-se, així com tampoc li podem exigir que deixi el bolquer quan l’adult vulgui segons les seves conveniències. De la mateixa manera que no es pot obligar a un nen a parlar o a caminar.

És molt important observar el grau maduratiu de l’infant per decidir si està preparat per entendre aquest procés.

En l’àmbit afectiu suposa un gran pas a la seva independència i la seva autonomia. Prenen conciència de quan i on han de fer el pipi i la caca, els ajuda a responsabilitzar-se i a no dependre de l’adult en aquests termes. Hem d’intentar que el nen participi i estigui implicat en aquest procediment, ja que sol condicionar l’etapa de l’afirmació sobre la seva persona. És a dir, no ho ha d’entendre com una imposició perquè si és així, probablement s’oposarà.

Un altre aspecte que vull fer referència és que la gran majoria de famílies decideixen retirar el bolquer a l’estiu perquè és una época on disposen de més temps lliure, o que l’infant porta menys roba, etc. …Però això no sempre ha de ser així, si el nen està preparat en altres estacions de l’any hem d’entendre la seva demanda perquè possiblement el procés serà més efectiu. Hi ha nens que adquireixen el control d’esfínters ràpidament però d’altres que no ho fan amb la mateixa rapidesa. Cada infant té un ritme diferent i cadascú necessita el seu temps per acceptar els nous canvis.

No obstant això, podem facilitar el procediment mantenint firmament les pautes de la retirada. És a dir, si a vegades li posem el bolquer i d’altres no, el/la nen/a acabarà confós/a i no sabrà en quin lloc ha de fer les seves necessitats. La constància és un aspecte fonamental.

Si en algun moment determinat comprenem que, per l’evolució de l’infant és millor tornar al bolquer, no passa absolutament res. És preferible deixar-ho per una mica més endavant, que no pas forçar la situació.Amb la retirada del bolquer el que aconseguim és que adquireixen autonomia i seguretat en si mateix per tal de treballar les seves capacitats.

Els adults hem de donar-li confiança i entendre que és un gran pas per l’infant.

Us animeu?

Maria Muro. Tutora d’infantil-2. Il·lusions-Castelldefels

Importància del moviment en bebès de 0-3 anys

Actualment els nostres infants de manera generalitzada, se’ls està privant de la possibilitat d’aprendre i de conèixer l’entorn, d’assumir riscos, això és degut a una exessiva “sobreprotecció” perpart dels pares i l’angoixa que aquests pateixen davant desituacions de “risc i perill”cap als seus fills.

Hem de diferenciar entre situació “perillosa” que vol dir la que l’adult ha d ‘evitar necessàriament als infants: una finestra oberta, un producte tòxic, una paella amb oli calent… i de situacions “de risc”, les que els infants decideixen assumir per veure fins on poder arribar: quina distància poden saltar, fins quan amunt poden pujar, com poden mantenir l’equilibri o si poden superar el salt que van fer en una altra ocasió.

El moviment i tot el que ell comporta és essencial en la nostra vida, per tal d’ anar agafant confiança en les pròpies possibilitats, per saber què podem fer mal i que no i per agafar habilitat i seguretat en nosaltres mateixos.

L’ habilitat, la seguretat i l ‘autoconfiança que els infants van adquirint quan se ‘ls permet que vagin superant reptes motrius la podran extrapolar a altres àmbits de la seva vida.

Si realment volem infants autònoms, hem d’ entendre que l’ adquisició d’ aquesta autonomia ha de passar per tenir el desitg i la possibilitat d’actuar, amb el moviment ho podràn adquirir si volen enfilar-se a un tronc o a un petit mur.

La recepta és potser fàcil de dir i potser més difícil a la pràctica: dotar als infants de llibertat en els seus moviments i estar disposats a assumir que  han de poder fer front als petits reptes que ells mateixos es plantegen i així poder créixer i desenvolupar una autonomia responsable.

Cada cop que estiguem temptats a demanar a un infant que no s’enfili a un desnivell o que no mantingui l ‘equilibri sobre un tauló, el privem de d’una experiència molt valuosa. Potser valdria la pena aturar-nos a pensar si la nostra actuació és realment educativa.

Us convido a que doneu llibertat en el moviment als vostres fills i si fos possible compartir aquest repte amb ells, segur que farem nens més “FORTS I SEGURS”.

Elena Zamorano. Mestra de l’Escola infantil Il·lusions-Castelldefels